| Información |  | |
Derechos | Equipo Nizkor
| ||
| Información | | |
Derechos | Equipo Nizkor
| ||
25des13
Macià: d'heroi a símbol
Amb aquestes paraules Joan Alavedra, secretari personal de Francesc Macià, va radiar la mort del president en la seva secció "El fet del dia", de Ràdio Barcelona, el dia de Nadal de 1935 quan just se'n complien dos anys. L'Avi Macià va ser el darrer heroi romàntic de la política catalana. Fins i tot, la seva mort, el 25 de desembre de 1933, ara fa 80 anys, va mostrar un dol social insòlit en una època que vivia frenètica l'arribada de la República.
Una oclusió intestinal , conflicte amb l'Església
Macià va ser operat d'una oclusió intestinal el 22 de desembre. La intervenció, però, no va evitar la desgràcia. Així el dia de Nadal a la matinada ja rebé els Sants Olis i al cap de poques hores ja era mort. La preparació dels funerals va ser també un xoc polític entre l'Església catòlica i el govern de la Generalitat, responsable legalment de les exèquies.
J aume Creus, amic íntim de Macià, que va viure molt directament la mort, el funeral i fou el responsable del seu embalsamament, va explicar en una carta descoberta fa dos anys per Memòria.cat les traves que el Bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, havia posat a la cerimònia.
"A Barcelona, en aquell moment, teníem un mal bisbe, un gran enemic de Catalunya, que es deia Irurita. Estalviem la paraula senyor perquè no n'era. Es negava a enviar capellans, els quals demanava la família del president, per anar-li a cantar o resar l'absolta, abans de lliurar el seu cos al Govern de Catalunya pel seu embalsamament. El bisbe posava per condició que també tenien d'anar capellans a l'enterrament. La família contestava que no era ella qui feia l'enterrament, sinó el Govern de Catalunya, segons les lleis establertes, -Doncs no hi ha capellans-, deia el bisbe", explica Creus en una missiva al mossèn Ramon Muntanyola per corregir la seva versió dels funerals de Macià que Muntanyola recollia al llibre "Vidal i Barraquer. Cardenal de la pau".
Jaume Creus explica com s'hagué d'enviar una carta amb automòbil al cardenal Vidal i Barraquer per informar-lo dels fets. El cardenal immediatament telefonà al bisbat: "Al demanar pel bisbe li digueren que ja s'havia enllitat. Amb energia va comminar que es llevés i li va donar l'ordre taxativa que tot seguit s'enviés a casa del president el que demanava la família i es donés el degut compliment als seus desitjos. Així es va fer".
Un enterrament multitudinari
La força de la personalitat de Macià mostrada durant la seva vida també es va poder veure en la magnitud del seu enterrament, que les cròniques de l'època defineixen com a colpidor i inèdit. Milers de persones desfilaren per la capella ardent instal·lada al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. El dia 27 de desembre fou l'enterrament. En paraules d'Heribert Barrera va constituir una "extraordinària manifestació de dol, com mai no s'havia vist a Catalunya". Malgrat les decepcions polítiques d'una República jove, Macià va deixar la vida com un heroi per convertir-se en símbol.
La llegenda del cor galvanitzat
L'any 1979 es va publicar que el president a l'exili, Josep Tarradellas, es va emportar el suposat cor de l'Avi, galvanitzat. Els metges van embalsamar el seu cos i li van extraure el cor, un costum per l'època no tan estrany en un ambient polític de cert romanticisme. Guarir el cor en una urna per a la veneració o per la memòria d'un símbol s'esqueia en un personatge fet a mida d'un "heroi". Segons el fill del president Josep Tarradellas, el cor del president Macià va voltar per França i Suïssa durant 40 anys, arrecerat en diverses caixes fortes de bancs. Amb el retorn del president Tarradellas també va tornar el cor del president Macià, lliurat a la seva filla Maria i als seus néts, i enterrat juntament amb el cos al panteó del cementiri de Montjuïc.
La figura
Francesc Macià va ser un militar que va esdevenir un líder independentista, amb una vida plena d'emotivitat política, a la que hi va arribar tard, que el va portar a la presidència de la Generalitat i a restablir l'autogovern de Catalunya. Exiliat, combatent, resistent, va protagonitzar els Fets de Prat de Molló que van internacionalitzar la causa catalana. El militar, el líder, l'heroi en vida, fa 80 anys es va convertir en símbol.
[Font: Per Quico Sallés, Redacció, Nació Digital, Barcelona, 25des13]
 | This document has been published on 30Dec13 by the Equipo Nizkor and Derechos Human Rights. In accordance with Title 17 U.S.C. Section 107, this material is distributed without profit to those who have expressed a prior interest in receiving the included information for research and educational purposes. |